Frank esperança-Jones, en col·laboració amb George b. . Bowell, ideat el remontoire de synchronome el 1895 després d'una visita a una exposició a veure una instal·lació d'un sistema de rellotges elèctrics ideat per Van der Plancke de La precisió Cie. , Brussel·les. La remontoire en primer lloc es va utilitzar per rebobinar el tren d'un rellotge de pèndol; més tard, es va organitzar a actuar directament sobre el pèndol per donar un impuls a través d'un corró i màrfegues. El roller caure la màrfega causat dos els contactes elèctrics tancar, i un imant d'electro substituït un braç de gravetat en la preparació per a l'impuls següent. Un recompte roda va ser utilitzat per mesurar la períodes de minuts de mig d'un impuls a la següent, el tancament dels contactes també transmet polsos de corrent a l'esclau rellotges en un sistema. Rellotge de la synchronome es va convertir en un patró estàndard que variades poc durant un llarg període de fabricació. És probablement la més coneguda d'aquest tipus per al seu ús com un rellotge de mestre i va ser venuda en un nombre més gran que qualsevol altre gràcies a les mesures de publicitat d'esperança-Jones. El 1921 va ser utilitzat per William Hamilton Shortt com el rellotge d'esclau per al seu "rellotge pèndol lliure', instal lat a l'Observatori de Edimburg. Una precisió de menys de d'una desena part d'un segon que es va aconseguir un error de dia, expulsant els rellotges de regulador de Riefler d'observatoris arreu del món.