La semàntica, en un sentit ampli, és la part de la lingüística que estudia la paraula, concretament tot allò relacionat amb el seu significat. El seu nom ve del grec "sema", que vol dir signe. Com a disciplina va néixer al segle XIX.

Analitza els components i la transmissió del significat i determina les relacions que s’estableixen entre mots. Aquestes relacions són (a) la sinonímia: s’estableix entre dos o més mots amb significats semblants, (b) l’antonímia: s’estableix entre mots amb significats oposats, (c) l’homonímia: s’estableix entre mots que, tot i tenir significats diferents, coincideixen formalment (comparteixen un mateix significant) per una qüestió d’evolució històrica. Hi ha casos d’homonímia parcial, en què a cadascun dels mots té una categoria gramatical diferent i, per tant, el mateix contingut sintàctic actua com a desambiguador; i casos d’homonímia exulta, quan ambdós mots comparteixen els trets morfològics i, per tant, cal que el context actuï com a element desambiguador, (d) la polisèmia: s’estableix quan a un mateix significant li corresponen diversos significats com a conseqüència d’un procés de transferència semàntica.

La semàntica és una disciplina propera a la filosofia, per l'anàlisi dels conceptes; a la psicologia, per l'estudi de la ment humana i de la comunicació; a la lexicologia, perquè ajuda a definir els mots; a la sintaxi, ja que assigna papers temàtics a funcions dins de la frase i a moltes altres branques del saber. De fet, des de l'anomenat "gir lingüístic" del coneixement al segle XX, la semàntica s'ha convertit en una ciència auxiliar útil per a qualsevol apropament a la realitat.