Mig anglès és el nom donat per lingüística històrica a les diverses formes de l'idioma anglès parlat entre la invasió normanda de 1066 i mitjans-a-final del segle XV, quan la Cancelleria estàndard, una forma d'anglès amb seu a Londres, començar a ser generalitzada, un procés ajudat per la introducció de la premsa impresa a Anglaterra per William Caxton en el 1470s i una mica més tard per Richard Pynson. Per aquesta vegada el dialecte de Northumbrian es parla en Sud-est d'Escòcia s'estava desenvolupant en l'idioma escocès. L'idioma d'Anglaterra, com es parla després d'aquest temps, fins a 1650, és conegut com a principis Anglès Modern.

a diferència d'anglès antic, que tendien en gran mesura d'adoptar tard West Saxon scribal convencions en el període de pre-Conquest immediat, català com a llengua escrita Mostra una gran varietat de formes scribal (i presumiblement dialectal). No obstant això, la diversitat de formes en anglès mitjà escrit significa una major varietat de formes parlats d'anglès que es pot trobar a Anglaterra pre-Conquest ni, ni una representació fidel de l'anglès parlat contemporànies (encara que potser una major fidelitat a això que es pot trobar en anglès antic textos). Rather, aquesta diversitat suggereix al final gradual del paper de Wessex com un punt focal i trend-setter per a l'activitat scribal i l'aparició d'estils de scribal locals més clars i escrit dialectes i un patró general de transició de l'activitat al llarg dels segles que segueixen, com Northúmbria, East Anglia i Londres emergir successivament pels grans centres de producció literària, amb els seus propis interessos genèrics.