En la crítica literària, aquest terme es refereix a la reactivació de les actituds i estils de l'expressió de la literatura clàssica. Generalment s'utilitza per descriure un període en la història europea comença a finals del segle XVII i fins a uns 1800. En la seva més pura forma neoclassicisme va marcar un retorn a l'ordre, proporció, moderació, lògica, precisió i decòrum. A Anglaterra, on neoclassicisme potser és el més popular, que es reflecteix la influència dels escriptors francesos del segle XVII, especialment dramatists. Escriptors neoclàssic típicament va reaccionar en contra de la intensitat i l'entusiasme de l'època del Renaixement. Van escriure obres que va trucar a l'intel·lecte, utilitzant elevat llengua i formes literàries clàssiques, com ara la sàtira i l'Oda. Neoclàssic obres sovint foren regits per l'objectiu de clàssica d'instrucció.

Neoclassicists anglès inclòs Alexander Pope, Jonathan Swift, Joseph Addison, Sir Richard Steele, John Gay i Matthew Prior; Neoclassicists francès inclòs Pierre Corneille i Molière de Jean-Baptiste.