Com a terme en l'art, història i crítica es refereix a la més o menys directa apoderant en una work of art d'un objecte real o fins i tot una existent obra d'art. La pràctica poden ser rastrejats fins del collage cubista i construccions de Picasso i Georges Braque a partir de 1912, en la qual objectes reals com diaris van ser agregades per representar-se. Apropiació es va desenvolupar molt més en la readymades creada per l'artista francès Marcel Duchamp des de 1915. Més notori d'aquests era font, urinari un masculí signat, titulat i presentats en un pedestal. Més tard, el surrealisme també fer ús extensiu d'apropiació de collages i objectes com telèfon de llagosta de Salvador Dalí. Finals de la dècada de 1950 van apropiar d'imatges i objectes apareixen extensament a l'obra de Jasper Johns i Robert Rauschenberg i el Pop art. No obstant això, el terme sembla haver sorgit en l'ús concret en relació amb certs artistes nord-americans durant els anys 1980, notablement Sherrie Levine i els artistes de la Neo-Geo grup particularment Jeff Koons. Sherrie Levine reproduïdes com el seu propi treball altre obres d'art, incloent-hi quadres de Claude Monet i Kasimir Malevich. El seu objectiu era crear una nova situació i per tant un nou significat o conjunt de significats, per a una imatge familiar. Apropiació art planteja preguntes d'originalitat, autenticitat i autoria i pertany a la tradició llarga modernista de l'art que qüestiona la naturalesa o la definició de l'art mateix. Apropiació artistes van ser influenciats per l'assaig de 1934 pel filòsof alemany Walter Benjamin, la obra d'Art a la edat de reproducció mecànica i va rebre suport contemporani des del crític nord-americà Rosalind Krauss en el seu llibre 1985 la originalitat de les avantguardes i altres mites d'estil modernista. Apropiació s'ha utilitzat àmpliament d'artistes des dels anys vuitanta.